Perdoni pare, he vibejat

Ja no ho intentaré amagar més: faig vibe coding. This is a test. Another.
En faig.
Moltíssim.
Més del que em sento còmode admetent en públic.

I cada vegada que en faig, noto una una mena de malestar. Una sensació que estic fent alguna cosa moralment dubtosa, com violar un codi no escrit.

Perquè dins meu, dues forces coexisteixen, i rarament estan d'acord sobre el que és la “feina ben feta”. Com un Edward Mondrake modern, també sento veus demoníaques xiuxiuejant mentre dormo.

El mànager

El vibe coding fa que els meus instints de mànager s'activin.
Aquesta part de mi valora la rapidesa.
La validació d'idees.
El el time to market.
El fet de delegar.

Al mànager que porto dins no l'obsessionen els detalls. Entén que als clients no els importa el codi que mai de la vida veuran. Que la perfecció és l’enemiga d’acabar la feina.

L’execució del prompt s'acaba.
La tempesta de reasoning traces s'atura.
El mànager, amb els braços creuats, mira el resultat.

Bé. Això és la hòstia. No em puc creure que hagi aconseguit fer en 20 minuts el que hauria estat una setmana sencera de feina per un equip de cinc.

Temps de bojos. Però…
Per què…
Hi ha…
aquest useEffect allà??? Això és clarament ESTAT DERIVAT!!

L'artesà

L'artesà que porto dins es preocupa per la qualitat.
Per la coherència.
Per la bellesa, fins i tot on ningú hi posa el nas.
Per raons existencials primer, els diners després.

L'artesà mira el codi al·lucinat i somriu: Això és codi de júnior.

Ets un vell que ha passat dues dècades al sector escrivint codi cada dia.
Mira't al mirall.
Ets fastigós.
Arremanga't i fes la puta feina, mandrós.

El useEffect és immediatament eliminat. Això havia de ser estat derivat, i els noms de les variables estan malament per tot arreu. Mira aquest desastre ple de bugs. Això no pot anar a producció de cap de les maneres.

Déu meu senyor, això trigarà una mica, però val la pena l'esforç. Fem-ho.
I ara que ja hi soc, potser podria refactoritzar aquest altre bloc de codi de merda que s'ha colat d'alguna manera.

Anem bé. Em sento jo mateix de nou. Buf.
Acabo de passar tota la tarda en monk mode.

I llavors el mànager truca a la porta: Escolta, acabes de passar 4 hores del teu temps fent RES PER SATISFER EL CLIENT. Has vist el full de ruta? Aparta't, que sortirem d'aquest refactoring a cop de prompt.

I així el cercle es repeteix.
Sense fi.
De manera precària.
De manera hilarant.

On ens deixa això (a tots plegats?)

Em nego a creure que soc l'única pobra ànima atrapada en aquest absurd turment autoinfligit.

Hem de ser més els qui ens estem qüestionant la nostra seniority o skills davant una tecnologia tan potent que doblega la realitat al seu voltant.

Una tecnologia que és indistingible de la màgia. Però màgia d'un univers de Terry Pratchett.

Un univers on els mags llancen els seus encanteris utilitzant varetes esquerdades, murmuren encanteris ininteligibles, i criatures mutants es materialitzen del no res.
Aquí teniu el vostre drac totpoderós!
Un drac malalt i deformat que vola durant cinc segons en agonia total abans de pregar-te que acabis amb el seu sofriment.

I el mag sospira.
Perquè sap exactament què ve després: arreglar les seves ales malformades, reorganitzar els seus budells, inventar un sistema digestiu que mai va demanar.

Perquè d'alguna manera, increïblement, això és el que significa ser un programador el 2025.

Pare, vaig fer vibe coding.
I tornaré a fer vibe coding.
Perquè la màgia és imperfecta, el resultat incert.
Però bé, almenys tinc un puto drac.